-breu conversació, amor etern-

-un viatge-

Hi conviuen més d'un color de pell,
més d'una fe,
més d'uns costums,
més d'una gastronomia,
més d'una llengua,
més d'una nacionalitat.

El Raval és un viatge.

-el món neix en cada besada-

   

Moments de llibertat. Més de 4.000 moments de llibertat representats en forma d'imatges fetes i enviades per ciutadans, que han pogut així participar en un projecte de fotomosaic, ideat per Joan Fontcuberta (fotògraf i artista visual)mitjançant la tècnica de la fotoceràmica. 

Un encàrrec fet pel Tricentenari BCN per commemorar l'onze de setembre de l'any 1714 quan, després de tretze mesos de setge, la ciutat de Barcelona va caure en poder de les tropes francocastellanes de Felip V, en l'últim capítol de la Guerra de Successió. Malgrat la derrota, aquest dia ha esdevingut un símbol de la voluntat catalana.

Amb el propòsit de no fer-ne una representació dramàtica, l'artista ha volgut simbolitzar una idea d'optimisme i de viure en llibertat.

Explica Fontcuberta que, recordant la cita del poeta Wendell Holmes que diu:

"El soroll d'un petó és menys eixordador que el d'un canó, però en canvi el seu ressò dura més temps", 

totes les imatges s'han estructurat donant-li forma. Una obra feta entre tots per rememorar una voluntat, i projectar la idea d'un futur més ple d'esperança, de passió i d'afecte.

Un espai d'art públic, per gaudir a la Plaça d'Isidre Nonell districte de Ciutat Vella a Barcelona.

-Barcelona de llum i ombres-

De llum, ombres i situacions.

Ciutat Vella és un districte que m'agrada, pels seus carrerons, per com hi juga la llum i

per les situacions que donen joc.

-només si mires l'ombra sabràs apreciar la llum-

-Barcelona és de molts colors- Ad Líbitum Exposició, Barcelona 2014.

Barcelona és blava, és verda, és del gris dels edificis que no m'agrada, i també és dels colors de totes les coses que il·lumina el sol.

Però no em refereixo a aquests colors. Per a mi la ciutat en té tants com persones, situacions i breus històries que trobo pels carrers, i aquests són els que he volgut representar.

Aquesta sèrie forma part de les dues que he exposat juntament amb les d'altres companys a la meva primera exposició   -Ad Líbitum-  C.C. Pere Pruna, del 6 al 27 de febrer 2014, Barcelona.

Podeu veure també la sèrie -Blanc- a l'entrada que vaig fer fa uns mesos com a -només per agrair-.


Sota, les fotografíes que m'han cedit tres amics i bons fotògrafs, gràcies Q.V., M.O.C. i J.T. i gràcies a tothom que d'una o altra manera s'ha interessat en veure els nostres treballs durant aquestes tres setmanes.

-escoltar-me-

-i és lluny del brogit del món on per fi, i en silent companyia, m'escolto a mi mateixa-

- i el silenci de les pedres també et parlarà del que hi va passar-

És 29 de gener i càmera en mà enfilo el carreró que sempre m'hi porta. Un curt recorregut però suficient perquè vagi aflorant la sensació especial, barreja de respecte i adoració, i és que, com a la majoría de visitants, aquesta plaça no deixa indiferent.
Avui hi vull tornar, serà un petit homenatge en memòria del que hi va passar, i mentre m'hi apropo ja em va encisant la música d'una guitarra. Tinc la sort de trobar-la quasi buida i que em rebi amb un somriure algú, que entre melodiosos acords i cançons en senegalès em farà la visita encara més especial.

Tal com es recorda a la placa commemorativa, aquest lloc té una història singular.

-El 30 de gener de 1938 durant la Guerra Civil Espanyola, la Plaça de Sant Felip Neri, entre d'altres llocs de la ciutat, fou escenari d'un intens bombardeig per part de l'Aviació Legionària Italiana, aliada del bàndol feixista. Segons s'explica, va patir el primer assaig de bombardeig per saturació sobre una ciutat europea. Es tractava d'atacar una zona i tornar-ho a fer poca estona després i d'aquesta manera augmentar el nombre de víctimes, també entre els qui han anat a prestar socors, en definitiva, sembrar el pànic i minvar la moral. El primer atac fou a les nou del matí, i el segon passades les onze. El soterrani del convent on s'havien refugiat  nens i adolescents d'altres llocs que eren allà en situació d' acollida a causa de la guerra no va resistir l'atac. Hi van morir 42 persones, i la major part van ser aquests nens.-

I com els grans contrastos de la vida, allà hi conviuen les restes de la tragèdia i els jocs dels nens que van a l'escola del costat, el silenci trencat pel doll de l'aigua de la font i les cançons dels músics que la freqüenten, la gent local, els turistes afortunats, i els que com jo, n'estem enamorats. 

Avui, 30 de gener de 2014, han passat 76 anys d'aquell dia. Si en voleu saber més detalls, podeu mirar aquest reportatge:  "La Canalla(da)"